1959: El Comú de Canillo atorga la concessió per crear l’estació
L’escaldenc Miquel Baró Puigdemassa era un fanàtic de l’esquí i des de sempre havia tingut un especial interès en la zona de Soldeu. A finals dels anys 40 va proposar la zona del bosc de Soldeu per celebrar-hi els tradicionals concursos de Pasqua que organitzava l’Esquí Club Envalira. Després de veure l’èxit d’aquestes curses, Baró va començar a elaborar els plànols i a buscar la inversió necessària per fer-hi una estació d’esquí. Va tirar endavant el projecte amb els seus amics escaldencs Martí Salvans Casòliva i Josep Torrallardona Naudí. Durant l’hivern del 1958 tots tres van estar negociant amb el Comú de Canillo i finalment es va signar la concessió el 5 de juny de 1959. La concessió autoritzava la construcció d’una instal·lació principal –un telecadira o telecabina– entre el peu del bosc i el Pla dels Espiolets en un termini màxim de cinc anys; diverses instal•lacions secundàries i complementàries; fins a sis pistes al sector de Soldeu i tres pistes al de la Vall d’Incles, i la construcció d’una carretera d’accés al Pla dels Espiolets, d’un hotel i d’habitatges d’ús personal per a cada un dels tres concessionaris. Cal dir que mai no es va arribar a equipar la zona de la Vall d’Incles –on Baró tenia la idea de situar-hi les pistes d’esquí de fons–, com tampoc no es van dur a terme els projectes de l’hotel ni dels habitatges d’ús personal. La durada de la concessió es va fixar en 75 anys més el temps invertit en la construcció de la instal•lació principal, que va ser de cinc anys.
1963: Constitució de l’empresa explotadora d’ENSISA
El 20 d’abril de 1963 es va constituir la societat que explotaria l’estació: Esports de Neu Soldeu Incles SA (ENSISA). El nom es va escollir perquè evocava la paraula «encisador». A la primera acta de la Junta General d’ENSISA, el 8 de juliol de 1963, la societat va quedar repartida de la següent manera: 30% de les accions per a Baró, 30% per a Salvans, 30% per a Torrallardona i 10% per a Crèdit Andorrà, esdevenint tots ells socis fundadors.
1964: Inauguració de l’estació amb el primer telecadira d’Andorra a Soldeu
L’estació es va posar en funcionament el 8 de febrer de 1964 i la inauguració oficial es va fer un més després, el 8 de març de 1964. Va obrir portes amb un telecadira de dues places amb una parada intermèdia, un teleesquí per a debutants al Pla dels Espiolets, on també hi havia un restaurant, i 10 quilòmetres esquiables, repartits en tres pistes: una de vermella, una de blava i una de verda. La vermella, que és l’actual Martí Salvans, continuava pel traçat de la part baixa de la pista Avet, que pren el nom de l’arbre que el mateix Baró va voler conservar al bell mig de la pista. Fins als anys 90, el primer tram de l’Avet no existia com a tal, i només els esquiadors més experimentats baixaven per la línia de pilones del telecadira.
1966: Construcció de la passarel·la de Soldeu
El 1966 es va inaugurar el pont de Soldeu, que evitava haver de baixar fins al riu per accedir a les pistes. Es tractava d’una passarel•la metàl•lica, que va suposar una gran millora a l’hora d’accedir a l’estació, tot i que la baixada des del poble de Soldeu va continuar sent complicada. També aquell any 1966 es va construir el teleesquí que va permetre per primer cop accedir a la part alta i conduir els esquiadors fins a la Serra de la Tosa dels Espiolets. Des d’allà podien baixar per les canals d’Espiolets o per la vall de la Solana. Era conegut inicialment com el teleesquí de la Tosa, tot i que els francesos l’anomenaven Belvedère per les vistes que oferia. Posteriorment, va passar a conèixer-se com el malaurat teleesquí de l’Allau, ja que va ser l’escenari, el 5 de febrer de 1972, d’una de les tragèdies que més van marcar la història de Soldeu.
Finals dels anys 60: Creació de l’Escola d’Esquí
A finals dels anys 60, quatre monitors de la parròquia –Ventura Bonell, Josep Areny, Miquel Casal i Josep Casal– van crear l’Escola d’Esquí, tot i que anteriorment ja hi havia hagut alguns monitors que havien impartit classes. Als inicis, l’Escola depenia de l’Esquí Club d’Andorra, però més tard els mateixos monitors van passar a gestionar-la de forma autònoma. No va ser fins a finals dels anys 90 que va passar a dependre d’ENSISA.
A principis dels anys 70, van començar a arribar els primers anglesos. Els responsables de l’estació i de l’Escola d’Esquí van desplaçar-se fins a Formigal per conèixer l’agència Freedom, que ja operava a les pistes aragoneses. Van convidar els responsables de l’agència a conèixer l’estació andorrana i a partir d’aquí van començar a signar els primers contractes per portar anglesos a Soldeu. Ràpidament, l’Escola d’Esquí va començar a contractar monitors de parla anglesa per poder donar servei a aquest mercat, que va créixer exponencialment al llarg dels anys. Els primers a arribar van ser la Sally, l’Ian, el John Picket i el Mike Archer. El 1977 l’Escola ja comptava amb 38 monitors de parla anglesa.
1971: Compra primera màquina Ratrac
Les pistes es van començar a trepitjar manualment, primer amb els mateixos esquís i posteriorment passant-hi un rul•lo, un cilindre de fusta d’uns dos metres de llarg que s’arrossegava entre dues persones. El 1971 es va comprar la primera màquina trepitjaneu, la primera d’Andorra, que va ser conduïda pel canillenc Josep Babot. Es tractava d’una màquina de la marca Ratrac, tan lleugera que podia pujar en línia recta per l’Avet. L’any següent es va adquirir una segona màquina, ja de gasoil, que era més ampla i pesava més, i que era més lenta, cosa que feia que no patinés tant.
1981: Ampliació del domini cap a El Tarter
La temporada 1981-82 s’inaugura l’ampliació del domini cap a El Tarter. Es van instal•lar dos telecadires, un des del peu d’El Tarter fins a Riba Escorxada i un altre per connectar els dos plans (Riba Escorxada i Espiolets), que va ser conegut amb el nom de Transsiberià perquè els mateixos treballadors que van muntar els nous teleesquís anomenaven “la Sibèria” el nou sector de Riba Escorxada, pel fred que hi feia.
A Riba Escorxada, que era terreny de Concòrdia, es van haver d’instal•lar “teleesquís desmuntables i d’escassa llargada”, tal com fixava la concessió. Es va optar per teleesquís de perxa fixa –coneguts popularment com a bicicletes–, que no estaven fixats amb formigó. Se’n van muntar tres –Corral de Pedra, Planell i Encampadana–, disposats de manera que es pogués arribar inicialment al Cap de Clots. Posteriorment, el 1983 es va instal•lar un quart teleesquí, ja de perxes desembragables, que permetia arribar fins al Tossal de la Llosada per baixar per la banda de la Solana i connectar amb Espiolets.
1987: Instal·lació dels primers canons de neu
El 1987 es van instal·lar els primers dispositius per innivar la zona d’Espiolets i fins al peu de l’estació. Eren tres canons ventiladors mòbils, que s’havien de controlar permanentment, i el seu rendiment era baix a causa de les dificultats que hi havia per bombejar l’aigua. La inversió es va fer gràcies a l’entrada del Comú de Canillo en l’accionariat d’ENSISA, que va adquirir un 33% de l’estació. L’any 1988 es va enllestir la primera instal•lació de canons, que va permetre un major rendiment dels aparells. A més, es van crear dues minicentrals a cada base de l’estació per innivar les pistes de les cotes més baixes. Gràcies a la inversió feta pel Comú, aquell mateix any també es va inaugurar el primer restaurant de Riba Escorxada i l’edifici de l’Escola d’Esquí d’aquest sector.
1993: El Comú de Canillo i Crèdit Andorrà passen a ser accionistes majoritaris
L’any 1993 l’estació havia arribat a un grau d’endeutament molt elevat i patia dificultats per afrontar les inversions necessàries per renovar el parc de remuntadors. Davant d’aquesta situació, el Comú, que llavors tenia el 33% de les accions, i Crèdit Andorrà, amb un 10%, van arribar a un acord amb les famílies fundadores per tal que l’entitat bancària capitalitzés el deute en accions i el Comú aportés una quantitat equivalent en forma d’inversions per modernitzar el domini. Fruit d’aquesta operació, el Comú i Crèdit Andorrà van passar a ser els accionistes majoritaris, amb un 50,11% i un 49,56% respectivament, mentre que les famílies Baró i Salvans van passar a tenir el 0,33%. La inversió feta pel Comú de Canillo ascendia a 1.800 milions de pessetes. D’una banda, en matèria d’innivació artificial, es van equipar uns 10 quilòmetres de pistes amb 118 nous canons de la marca York. I d’altra banda, es van instal•lar tres nous telecadires, un d’ells desembragable al peu d’El Tarter i els altres dos al Pla de Riba Escorxada. Es tractava del Planell Gran i el Tosa d’Espiolets, que van substituir els antics teleesquís.
1996: Primer telecabina de vuit places dels Pirineus a Soldeu
L’hivern del 1996-97 es va inaugurar a Soldeu el primer telecabina de vuit places dels Pirineus. El projecte de remodelació de l’accés de Soldeu va ser fruit d’un acord entre ENSISA, el Comú de Canillo i Casa Calbó. ENSISA va construir el telecabina, mentre que el Comú va encarregar-se de l’aparcament vertical amb capacitat per a 300 vehicles, que es va estrenar la temporada 1997-98. Per la seva banda, Casa Calbó, com a propietària dels terrenys, va construir en el mateix edifici un complex hoteler. El 1998, amb la substitució de la històrica passarel•la de Soldeu per un pont esquiable, s’assoleix un nou pas important en la connexió del poble amb l’estació.
1999: Ampliació del domini cap al Pla de les Pedres
El 1998, malgrat existir un procés judicial obert pel conflicte dels terrenys de Concòrdia, se signa un acord estratègic entre el Comú de Canillo i el d’Encamp, anomenat Conveni de Meritxell. L’objectiu era començar a explotar la zona coneguda com el Pla de les Pedres, per aconseguir unir físicament les estacions de Pas de la Casa-Grau Roig i de Soldeu-El Tarter. Gràcies al conveni, la temporada 1999-00 s’inaugura el telecadira desembragable del Pla de les Pedres i el telecadira de Solanelles, cosa que permet una ampliació considerable del domini esquiable. Per la seva banda, SAETDE (Societat Anònima d’Equipament Turístic d’Encamp) també instal·la un telecadira desembragable al Pla de les Pedres, i d’aquesta manera les dues estacions queden físicament enllaçades, tot i que el forfet conjunt no va ser una realitat fins a la creació de Grandvalira el 2003. Mentrestant, només era possible esquiar per tot el domini mitjançant un cert nombre d’invitacions que cada societat s’intercanviava.
2000: Ampliació del domini cap a Canillo
Després d’algunes dificultats polítiques, la temporada 2000-01 s’obre el nou sector del Forn, finançat pel Comú de Canillo, amb la idea de crear un producte de caire més exclusiu. El projecte va concretar-se en la instal•lació d’un telecabina, dos telecadires, dues pistes, una zona de debutants i una zona de serveis amb un restaurant i un edifici per a l’Escola d’Esquí. Inicialment va funcionar com un sector a part, amb un contracte d’explotació amb ENSISA, però finalment, el 2003, l’empresa va adquirir les instal•lacions del Comú i la concessió del terreny per un import de 15 milions d’euros.
2003: Creació de Grandvalira
La temporada 2003-04 va néixer Grandvalira, la unió comercial entre les estacions de Pas de la Casa-Grau Roig i de Soldeu-El Tarter. L’enllaç físic ja era una realitat des de feia anys i, finalment, la direcció i els accionistes majoritaris van decidir asseure’s a negociar amb la família Viladomat i SAETDE . Ambdues parts van veure que, amb la unió comercial, es podia satisfer una necessitat evident del mercat i que era una oportunitat per unir l’experiència de dues grans estacions convertint-se en el domini més gran dels Pirineus. Així va ser com es va crear la nova societat Neus del Valira SA (NEVASA), que té per objectiu comercialitzar un forfet conjunt i fer la promoció de tot el domini.
2004: Nou telecabina a peu d’El Tarter
La temporada 2004-05 ENSISA va tornar a fer una inversió important en remuntadors amb la construcció d’un tercer telecabina, aquest cop al peu d’El Tarter, i la millora de l’accés al Forn des de Riba Escorxada amb la substitució del teleesquí per un telecadira. A més, es va donar una nova embranzida a les activitats d’estiu amb la construcció de les pistes de descens amb bicicleta tot terreny.La temporada següent es va inaugurar un segon restaurant a Riba Escorxada, el Pi de Migdia.
2006: Inaugurat el telecadira desembragable de sis places Soldeu
La temporada 2006-07 es va enllestir l’última fase de renovació dels ginys mecànics del domini amb la substitució de l’històric telecadira de Soldeu de dues places, que va donar servei durant 22 anys. per un nou telecadira desembragable de sis places. El TSD6 és un telecadira de nova generació amb sortida a la base de Grandvalira-Soldeu (1.800 m) i arribada al Pla d’Espiolets (2.250 m). Actualment pot transportar 2.000 persones/hora i la seva velocitat màxima arriba als 5 m/segon.
2009: Inauguració del Camp de Golf de Soldeu
ENSISA ha sabut des de sempre combinar la gestió de l’estació com a empresa privada amb la vocació de servei públic. Una mostra d’això és el desenvolupament de l’oferta d’estiu per dinamitzar la parròquia, creant un ampli ventall d’activitats familiars concentrades al Forn, i la inversió de 3 milions d’euros per aconseguir, l’estiu del 2009, que veiés la llum el camp de golf més alt d’Europa, al Pla dels Espiolets.
2012: Copa del Món Soldeu 2012
L’any 2001 es decideix donar un impuls a les competicions d’alt nivell d’esquí alpí. La idea neix arran de les conclusions de la preparació de la precandidatura d’Andorra per acollir uns Jocs d’hivern el 2010. La iniciativa va quedar només en un projecte, però va servir per identificar les pistes més adequades per disputar les diferents disciplines FIS. Es van començar a projectar les inversions per adequar la pista Avet i el 2006 es va presentar la primera candidatura per acollir la celebració d’una Copa del Món, que no va tenir lloc fins al 2012, tot i que, a partir del 2008, Soldeu va començar a organitzar diferents proves tècniques de la Copa d’Europa.
Acollir per primera vegada una Copa del Món va suposar un important repte organitzatiu i esportiu. Però, a més, també va plantejar un repte de país, per aconseguir la implicació social, tant de públic com de voluntaris i col•laboradors. Gràcies a l’esforç de tothom, aquestes fites es van superar amb èxit i, alhora, també es va assolir satisfactòriament l’objectiu principal, que era la projecció internacional de l’estació i donar a conèixer Andorra com a destinació de neu de primer nivell.
2013: Nova pista Àliga d’El Tarter per a proves de velocitat
L’últim gran repte ha estat el nou traçat i l’adequació de la pista Àliga per poder celebrar proves de descens, i que l’estació pugui ser en un futur l’escenari d’uns Campionats del Món. De moment, l’Àliga i l’Avet acolliran aquest 2014 les finals de la Copa d’Europa masculina i femenina en totes les disciplines, mentre que al 2016 la pista Àliga serà l’escenari de la Copa del Món de supergegant i supercombinada.
Font: ENSISA Grandvalira.
